Tot recordant Oscar Peterson

23 12 2008

oscarpetersontrio

Hui fa un any que va morir Oscar Peterson. Tenia 82 anys i més de 200 discos on apareix el seu nom, en qualitat de solista o bé com a sideman. Ha sigut un dels pianistes de jazz més prolífics i influents del segle XX, i de fet exercia el títol de “Maharajà” en la reialesa del jazz, títol que li va assignar el Duc per excel·lència, Duke Ellington.

Peterson, nascut a Mont-real, al Canadà, va començar a tocar el piano amb cinc anys només. De formació inicialment clàssica, prompte va ser seduït pel jazz tradicional, especialment pel ragtime i, sobretot, el boogie-woogie, estil que va treballar amb intensitat. Sent encara adolescent va rebre la decisiva influència d’Art Tatum, pianista que sempre va admirar i amb qui sovint alguns han comparat, encara que era tan gran el respecte que sentia per aquell que la simple comparació li feia eixir els colors (de fet, tot i que van arribar a tindre una bona amistat, Oscar sempre evitava tocar el piano en presència del gran Tatum). Va desenvolupar un fort sentit del swing i una gran habilitat per a tocar a molta velocitat, cosa que li va proporcionar una tècnica pròpia i ben definida que l’ha dotat d’un estil personal fàcilment reconeixible.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis




La primera peça

26 02 2008

AudreyFa cosa d’un mes Angelina em va comentar que el Taller de Música organitzava per a l’abril una matinal en la qual els alumnes de piano que volgueren tocarien una peça, i em va preguntar si jo estava diposat a eixir a tocar.

En un principi la idea em va fer una miqueta d’aprensió, ja que crec que este tipus d’actes estan pensats perquè els pares puguen enorgullir-se dels progressos dels fills davant del públic en general i de la família en particular; però en casos com el meu (i el del meu amic Ricardo, que enguany ha représ les classes de piano, també amb Angelina) serà al revés: seran els fills els que acudiran a veure els pares, més que amb orgull amb una mescla de diversió i estupor. En qualsevol cas, la idea és bona per a posar-se un poc les piles i treballar algun tema tenint present una fita de referència, i això sempre és constructiu.

Vaig aprofitar l’excusa per a plantejar a Angelina preparar una versió del Moon River de Henry Mancini que havia caigut en les meues mans a través de l’Ares. Es tracta d’una versió per a piano fàcil, apta per a mi, però prou completeta i equilibrada per a l’orella (si algú està interessat en la partitura, que me la demane per correu electrònic i amb molt de gust li l’enviaré). A Angelina li va semblar bé l’elecció i ràpidament em va donar algunes orientacions de digitació i algunes pautes de pràctica perquè començara a treballar. I en això estic ara. Tan prompte com puga gravar-ne una execució presentable la penjaré ací per a compartir-la.

PS: Per raons de treball tinc un poc aparcat este blog. Però això no vol dir que l’haja abandonat. El cas és que el poquet temps que em queda després d’atendre les meues obligacions familiars i laborals he de dedicar-lo a practicar amb el piano i el solfeig, que això té prioritat. A veure si passa esta època i puc dedicar més temps a escriure un poquet més ací.





Un altre “músic” a casa

26 01 2008

Pau pianistaEl meu Pau, amb només dos anys i mig, m’està resultant tot un aficionat a la música. Es queda embadalit davant la tele quan hi posen algun concert, i s’entreté bona cosa amb el piano creant improvisacions molt pròximes al free-jazz.

Però si hi ha un instrument que realment el sedueix és el tambor, si bé últimament està desenvolupant una predilecció especial pel bombo i, encara més, els timbals. En les passades cavalcades de reis el seu interés estava més en les bandes de dolçainers i de cornetes que en les carrosses, els reis o els patges. Es torna boig quan el porte a l’aula de percusió de l’Escola de Música (així és com denominem entre nosaltres el taller de música on faig les classes de piano) i veu allà els bombos, les caixes, els timbals, els xilòfons… Tots els vol provar!

Si continua amb l’afició, tan prompte com arribe a l’edat mínima l’hauré d’inscriure a Iniciació a la Música perquè comence, entre jocs, a cantar i a fer ritmes. Que no haja d’esperar als trenta-tants, com son pare, per a fer les coses “bé”.





En clau de fa

26 12 2007

Clau de faEn les classes hem introduït ja la clau de fa. De moment és un embolic: quan ja començava a sentir-me una miqueta segur amb la de sol, ara van i m’ho mouen tot una tercera!

Sincerament, albergava la secreta esperança que Angelina em sorprendria amb algun “truquet” que m’ajudara a aprendre amb poc esforç la nova distribució de notes, però sembla que no hi ha truc que valga: toca aprendre-s’ho a pèl, a força de llegir i practicar. Com amb la de sol, vaja, però amb l’avantatge que ara resulta més senzill situar-se en el pentagrama perquè tens referències. En paraules d’Angelina, més o menys: “la clau de fa és com la de sol però comptant una tercera més”. És a dir, que la primera línia, en compte de mi, ara és sol, i la quinta línia ara és la (i no fa). En el gràfic es veu ben clarament com es distribueixen les notes en l’una i l’altra claus. Llegeix la resta d’aquesta entrada »





Anem soltant mans

3 12 2007

Esta setmana he començat a “soltar mans” (és a dir, a tocar amb cada mà una línia diferent) i he descobert que m’està resultant prou més difícil del que em pensava. He estat tota la setmana encallat en un exercici en concret que m’està costant un horror de superar. L’exercici, el número 19 del Köhler, a primera vista no sembla dificultós: és un 3/4 amb negres exclusivament, amb progressions de tres elements en cada compàs. El problema és que, per primera volta, no hi ha ni simetria ni paral·lelisme entre una mà i l’altra, sinó que els canvis es produeixen entre dits diferents i en moments diferents per a cada mà. Això em trenca tots els esquemes adquirits fins ara, i per això em resulta tan dificultós. Ahir, després de dies practicant, al final vaig poder tocar-lo “més o menys bé”, però, això sí, amb l’ajuda del metrònom, que vaig haver de baixar fins a 80. I ni així vaig aconseguir tocar tot l’exercici d’una tirada sense cap error.

A pesar de tindre ja el piano a casa, esta setmana passada a penes he pogut practicar, perquè –quina casualitat!– m’ha entrat un volum considerable de treball que he de fer fora d’hores de faena, a casa, i això em limita molt el temps de pràctica. De fet, hi ha hagut més d’un dia que no he pogut posar un dit sobre les tecles (ni les del piano ni les de l’ordinador per a actualitzar este blog). Això, clar, ha influït perquè em costara més superar este exercici. Siga com siga, tinc la intuïció que l’exercici ja està ben enfilat i que entre hui i demà podré tocar-lo net i sense cap error.





Benvingut a casa!

27 11 2007

Per fi, ahir dia 26 de novembre em va arribar el piano: un Kawai CN41 en color palissandre (rosenholz). Segons el correu de confirmació de Musik Produktiv, va eixir del seu magatzem el dia 14. Generalment envien els paquets per UPS, i solen tardar (segons diuen ells) uns 5 dies, però quan el paquet supera un determinat pes (30 kg) o volum utilitzen un altre sistema, que sol tardar entre 7 i 10 dies (en el meu cas, 12).

CN41El piano em va arribar en un enorme paquet de 77 kg (cosa ben curiosa, perquè segons la fitxa tècnica “només” en pesa 54). Venia desmuntat en 5 peces: el cos del piano, les dos potes, la base dels pedals i el faldó. El muntatge és molt senzill, però resulta molt convenient que es faça entre dos persones. L’acabat de l’instrument està molt bé; només trobe en falta una millor resolució en la fixació del cable dels pedals al moble, que va per l’exterior del faldó des de la base fins a la part inferior del cos del piano. No els hauria costat gens haver fet una canaleta per on el cable anara encastat d’una forma més discreta. Com que tinc el piano contra una paret, en el meu cas no s’aprecia, però si no fóra així es veuria tot el cable per fora, i resultaria poc presentable estèticament. Els hauria costat ben poc rematar-ho bé. Llegeix la resta d’aquesta entrada »





Quin piano vull?

23 11 2007

Davant la necessitat de disposar d’un piano per a poder practicar en casa em vaig llançar a un procés de reflexió en el qual no vaig voler posar-me cap limitació a priori: abans de poder decidir em convenia conèixer totes les possibilitats i, després, analitzar-ne pros i contres. Només tenia clara una cosa: havia de ser un piano digital (PD) amb les tecles contrapesades.

Primerament vaig visitar diferents botigues en línia per a anar definint trams de característiques i preus. Vaig buscar també ofertes de pianos usats, però prompte vaig comprovar que en el mercat de segona mà de PD és molt difícil trobar bones ocasions. Té la seua lògica, perquè el món de l’electrònica i la tecnologia evoluciona tan ràpid que qualsevol aparell electrònic en 3 o 4 anys és obsolet, de manera que el seu valor al cap d’algun temps, comparat amb els productes vigents en les botigues, està molt devaluat, i ningú vol vendre tan barat com correspondria. Llegeix la resta d’aquesta entrada »