Hui fa un any que va morir Oscar Peterson. Tenia 82 anys i més de 200 discos on apareix el seu nom, en qualitat de solista o bé com a sideman. Ha sigut un dels pianistes de jazz més prolífics i influents del segle XX, i de fet exercia el títol de “Maharajà” en la reialesa del jazz, títol que li va assignar el Duc per excel·lència, Duke Ellington.

Peterson, nascut a Mont-real, al Canadà, va començar a tocar el piano amb cinc anys només. De formació inicialment clàssica, prompte va ser seduït pel jazz tradicional, especialment pel ragtime i, sobretot, el boogie-woogie, estil que va treballar amb intensitat. Sent encara adolescent va rebre la decisiva influència d’Art Tatum, pianista que sempre va admirar i amb qui sovint alguns han comparat, encara que era tan gran el respecte que sentia per aquell que la simple comparació li feia eixir els colors (de fet, tot i que van arribar a tindre una bona amistat, Oscar sempre evitava tocar el piano en presència del gran Tatum). Va desenvolupar un fort sentit del swing i una gran habilitat per a tocar a molta velocitat, cosa que li va proporcionar una tècnica pròpia i ben definida que l’ha dotat d’un estil personal fàcilment reconeixible.

Alguns li han criticat una certa tendència a l’exhibicionisme, tant pel que fa a la profusió de notes en les seues execucions com per l’extensió de la seua obra gravada. Siga com siga, és un pianista molt interessant que ha creat escola i que ha deixat darrere una caterva d’imitadors i aprenents que sempre el tindran com a model. I és que no solament ens ha llegat una enorme quantitat de discos gravats, sinó també una extensa obra impresa amb transcripcions de les seues obres i material didàctic divers, com els llibres d’exercicis i estudis d’iniciació a l’estudi del piano de jazz que porten per títol Jazz For the Young Pianist, molt recomanables, que es poden adquirir en llibreries en línia (recomane The Book Depository: molt bons preus i enviament gratuït a tot el món!) o en les “alforges” del proveïdor habitual.

Escolteu Oscar Peterson i disfruteu de la màgia d’este músic sensacional. Vos propose un vídeo amb un fantàstic duet de Peterson i el gran Count Basie, un altre “noble” del jazz, en un tema titulat Slow Blues, on podreu comprovar que Peterson no solament era un pianista vertiginós, sinó que també era capaç de tocar moderadament i amb molt feeling sense abandonar el seu estil. És un tema a quatre mans, però la grandesa dels dos músics (entesa ara com a “envergadura”) va aconsellar encaixar, cara a cara, dos pianos de cua. L’efecte, convindreu amb mi, és impressionant. (Per cert, fixeu-vos en la cara de Basie en el minut 1.14!)

I si voleu veure en acció el Peterson més exuberant, no vos perdeu el vídeo següent:

◊◊◊

Descanse en pau.

Fa cosa d’un mes Angelina em va comentar que el Taller de Música organitzava per a l’abril una matinal en la qual els alumnes de piano que volgueren tocarien una peça, i em va preguntar si jo estava diposat a eixir a tocar.

En un principi la idea em va fer una miqueta d’aprensió, ja que crec que este tipus d’actes estan pensats perquè els pares puguen enorgullir-se dels progressos dels fills davant del públic en general i de la família en particular; però en casos com el meu (i el del meu amic Ricardo, que enguany ha représ les classes de piano, també amb Angelina) serà al revés: seran els fills els que acudiran a veure els pares, més que amb orgull amb una mescla de diversió i estupor. En qualsevol cas, la idea és bona per a posar-se un poc les piles i treballar algun tema tenint present una fita de referència, i això sempre és constructiu.

Vaig aprofitar l’excusa per a plantejar a Angelina preparar una versió del Moon River de Henry Mancini que havia caigut en les meues mans a través de l’Ares. Es tracta d’una versió per a piano fàcil, apta per a mi, però prou completeta i equilibrada per a l’orella (si algú està interessat en la partitura, que me la demane per correu electrònic i amb molt de gust li l’enviaré). A Angelina li va semblar bé l’elecció i ràpidament em va donar algunes orientacions de digitació i algunes pautes de pràctica perquè començara a treballar. I en això estic ara. Tan prompte com puga gravar-ne una execució presentable la penjaré ací per a compartir-la.

PS: Per raons de treball tinc un poc aparcat este blog. Però això no vol dir que l’haja abandonat. El cas és que el poquet temps que em queda després d’atendre les meues obligacions familiars i laborals he de dedicar-lo a practicar amb el piano i el solfeig, que això té prioritat. A veure si passa esta època i puc dedicar més temps a escriure un poquet més ací.

El meu Pau, amb només dos anys i mig, m’està resultant tot un aficionat a la música. Es queda embadalit davant la tele quan hi posen algun concert, i s’entreté bona cosa amb el piano creant improvisacions molt pròximes al free-jazz.

Però si hi ha un instrument que realment el sedueix és el tambor, si bé últimament està desenvolupant una predilecció especial pel bombo i, encara més, els timbals. En les passades cavalcades de reis el seu interés estava més en les bandes de dolçainers i de cornetes que en les carrosses, els reis o els patges. Es torna boig quan el porte a l’aula de percusió de l’Escola de Música (així és com denominem entre nosaltres el taller de música on faig les classes de piano) i veu allà els bombos, les caixes, els timbals, els xilòfons… Tots els vol provar!

Si continua amb l’afició, tan prompte com arribe a l’edat mínima l’hauré d’inscriure a Iniciació a la Música perquè comence, entre jocs, a cantar i a fer ritmes. Que no haja d’esperar als trenta-tants, com son pare, per a fer les coses “bé”.

En les classes hem introduït ja la clau de fa. De moment és un embolic: quan ja començava a sentir-me una miqueta segur amb la de sol, ara van i m’ho mouen tot una tercera!

Sincerament, albergava la secreta esperança que Angelina em sorprendria amb algun “truquet” que m’ajudara a aprendre amb poc esforç la nova distribució de notes, però sembla que no hi ha truc que valga: toca aprendre-s’ho a pèl, a força de llegir i practicar. Com amb la de sol, vaja, però amb l’avantatge que ara resulta més senzill situar-se en el pentagrama perquè tens referències. En paraules d’Angelina, més o menys: “la clau de fa és com la de sol però comptant una tercera més”. És a dir, que la primera línia, en compte de mi, ara és sol, i la quinta línia ara és la (i no fa). En el gràfic es veu ben clarament com es distribueixen les notes en l’una i l’altra claus.

De moment estic combinant els exercicis i les indicacions d’Angelina amb algunes activitats del llibre Super Sight-Reading Secrets, de Howard Richman, i la veritat és que m’està ajudant a avançar de manera considerable. Són algunes activitats senzilles però eficaces, molt recomanables. Pròximament faré una ressenya detallada del llibre i explicaré les tècniques que treballa, per si algú més troba interessant el material.

Esta setmana he començat a “soltar mans” (és a dir, a tocar amb cada mà una línia diferent) i he descobert que m’està resultant prou més difícil del que em pensava. He estat tota la setmana encallat en un exercici en concret que m’està costant un horror de superar. L’exercici, el número 19 del Köhler, a primera vista no sembla dificultós: és un 3/4 amb negres exclusivament, amb progressions de tres elements en cada compàs. El problema és que, per primera volta, no hi ha ni simetria ni paral·lelisme entre una mà i l’altra, sinó que els canvis es produeixen entre dits diferents i en moments diferents per a cada mà. Això em trenca tots els esquemes adquirits fins ara, i per això em resulta tan dificultós. Ahir, després de dies practicant, al final vaig poder tocar-lo “més o menys bé”, però, això sí, amb l’ajuda del metrònom, que vaig haver de baixar fins a 80. I ni així vaig aconseguir tocar tot l’exercici d’una tirada sense cap error.

A pesar de tindre ja el piano a casa, esta setmana passada a penes he pogut practicar, perquè –quina casualitat!– m’ha entrat un volum considerable de treball que he de fer fora d’hores de faena, a casa, i això em limita molt el temps de pràctica. De fet, hi ha hagut més d’un dia que no he pogut posar un dit sobre les tecles (ni les del piano ni les de l’ordinador per a actualitzar este blog). Això, clar, ha influït perquè em costara més superar este exercici. Siga com siga, tinc la intuïció que l’exercici ja està ben enfilat i que entre hui i demà podré tocar-lo net i sense cap error.

Per fi, ahir dia 26 de novembre em va arribar el piano: un Kawai CN41 en color palissandre (rosenholz). Segons el correu de confirmació de Musik Produktiv, va eixir del seu magatzem el dia 14. Generalment envien els paquets per UPS, i solen tardar (segons diuen ells) uns 5 dies, però quan el paquet supera un determinat pes (30 kg) o volum utilitzen un altre sistema, que sol tardar entre 7 i 10 dies (en el meu cas, 12).

El piano em va arribar en un enorme paquet de 77 kg (cosa ben curiosa, perquè segons la fitxa tècnica “només” en pesa 54). Venia desmuntat en 5 peces: el cos del piano, les dos potes, la base dels pedals i el faldó. El muntatge és molt senzill, però resulta molt convenient que es faça entre dos persones. L’acabat de l’instrument està molt bé; només trobe en falta una millor resolució en la fixació del cable dels pedals al moble, que va per l’exterior del faldó des de la base fins a la part inferior del cos del piano. No els hauria costat gens haver fet una canaleta per on el cable anara encastat d’una forma més discreta. Com que tinc el piano contra una paret, en el meu cas no s’aprecia, però si no fóra així es veuria tot el cable per fora, i resultaria poc presentable estèticament. Els hauria costat ben poc rematar-ho bé.

De moment no en puc parlar molt més, perquè a penes he tingut ocasió de provar-lo. A més tampoc tinc molta capacitat per a jutjar. M’ha cridat l’atenció, això sí, que les tecles fan un cert sorollet quan tornen al lloc –cosa pròpia dels PD de menys qualitat–, si bé no és un soroll tan marcat com en el cas del Privia PX-110 que utilitze en les classes. En el futur, a mesura que m’hi acostume, intentaré comparar el tacte del Kawai amb uns altres.

La sèrie CN de Kawai pretén ser una oferta de pianos de qualitat a un preu assequible per a estudiants de piano en fase d’iniciació. Els tres models que la conformen (CN21, CN31 i CN41) comparteixen les característiques essencials (tecnologia de l’acció, sampleig, polifonies, 3 pedals, connexions MIDI, etc.), però el model CN41 inclou algunes característiques que em semblen especialment interessants: pantalla LCD de dos línies, 3 ports USB, entrada/eixida de línia, compatibilitat amb General Midi, etc. Òbviament, moltes d’estes funcions em vénen molt amples, però és probable que d’ací a algun temps agraïsca poder utilitzar certes funcionalitats que ja estan incloses.

La sèrie CA és la gamma superior de la marca japonesa, amb una tecnologia més depurada i unes prestacions més altes, i està dirigida a satisfer necessitats professionals. En els tres models de la gamma les tecles són de fusta, com els pianos acústics. Lògicament, el preu és considerablement més alt (a partir d’uns 1.800 euros, en contrast amb els menys de 1.400 € del CN41).

Davant la necessitat de disposar d’un piano per a poder practicar en casa em vaig llançar a un procés de reflexió en el qual no vaig voler posar-me cap limitació a priori: abans de poder decidir em convenia conèixer totes les possibilitats i, després, analitzar-ne pros i contres. Només tenia clara una cosa: havia de ser un piano digital (PD) amb les tecles contrapesades.

Primerament vaig visitar diferents botigues en línia per a anar definint trams de característiques i preus. Vaig buscar també ofertes de pianos usats, però prompte vaig comprovar que en el mercat de segona mà de PD és molt difícil trobar bones ocasions. Té la seua lògica, perquè el món de l’electrònica i la tecnologia evoluciona tan ràpid que qualsevol aparell electrònic en 3 o 4 anys és obsolet, de manera que el seu valor al cap d’algun temps, comparat amb els productes vigents en les botigues, està molt devaluat, i ningú vol vendre tan barat com correspondria. Llevat que un vaja molt condicionat pel pressupost, hui no ix a compte comprar, per exemple, un piano amb disquetera (quan ja ni els ordinadors en porten) si per 200 euros més tens el mateix model millorat i amb dos ports USB. A més hi ha una altra qüestió: algunes botigues en línia (d’Alemanya: Musik Produktiv, Music Store, Thomann, etc.; de França: Woodbrass; o d’Espanya: Casa Tejera) ofereixen preus de fins a un 30% més barat que en les botigues físiques de per ací, de manera que fàcilment hi pots trobar pianos digitals nous a un preu igual o inferior a uns altres de segona mà comprats fa un parell d’anys en una botiga física.

Amb una idea aproximada del que volia, vaig visitar la botiga que Klavier té a Alacant. Em va atendre fantàsticament un tal Víctor, un trompetista argentí que, la veritat, feia meravelles amb els teclats. Víctor em va llevar del cap la idea del Casio AP-500 que m’havia seduït. Més o menys em va dir que si volia un instrument musical i no un joguet havia d’optar per un Kawai, un Roland o un Yamaha. Em va recomanar dos models que tenia en exposició i que vaig poder provar: un Kawai CN3 i un Roland HP-107e. Vaig eixir de la botiga molt content pel tracte i la informació rebuts i convençut que el millor seria comprar-los el piano a ells.

Amb les referències obtingudes de la visita a Klavier em vaig cabussar en diferents pàgines i fòrums d’Internet, principalment els de Pianoworld, cosa que em va permetre fer tres descobriments:

1. Yamaha té fama de reproduir amb més fidelitat que altres marques el so d’un piano acústic, però Kawai és la que té més bona reputació pel que fa al tacte i l’acció. Jo en principi estic més interessat en una “bona acció” que en un “bon so”, així que em vaig inclinar pel Kawai.
2. El CN3 que m’oferien en Klavier és ja un model descatalogat, perquè fa alguns mesos Kawai va renovar tota la sèrie CN amb els models CN21, CN 31 i CN41, que substituïen els anteriors CN2, CN3 i CN4, respectivament.
3. Comprant-lo en Musik Produktiv, Thomann o Music Store puc estalviar-me uns 500-600 euros. Gràcies a això, pel preu del CN3 en Klavier podia optar per un CN41 per Internet, un model amb unes prestacions molt superiors.

La veritat, no m’importaria pagar 100 o 150 euros més per comprar-la en una botiga física i pròxima, però la diferència era massa gran. Així que, a pesar de la simpatia i l’agraïment que sentia per Víctor, vaig decidir comprar el piano per Internet. I el passat 22 d’octubre vaig formalitzar la comanda d’un Kawai CN41. Però això és una altra història que contaré en una altra ocasió.

Hem començat les classes amb els 40 estudios infantiles de Louis Köhler (“el Köhler”), de l’editorial Boileau. Segons Angelina és un bon material per a començar perquè combina els exercicis a l’estil tradicional (tediosos per excel·lència) amb melodies més o menys boniques que fan la cosa més agradosa. La veritat és que de tant en tant s’agraeix un poc de “musicalitat” enmig de la monotonia del ritme de negra.

El Köhler és un material d’iniciació absoluta. Fins a l’exercici 23 no s’introdueix la clau de fa (els dos pentagrames estan en sol), i durant els 10 primers les dos mans es comporten de manera paral·lela, fent sempre les mateixes notes simultàniament. Ara mateix estic treballant els exercicis 17, 18 i 19: les dos mans segueixen els mateixos temps, però s’utilitzen dits diferents. La veritat és que l’exercici 17 m’està resultant un poc complicat: durant dos compassos les dos mans pugen i baixen en l’escala entre sol i re, però situant els punts d’inflexió en moments diferents. Puc tocar-ho “més o menys”, però em resulta totalment impossible fer-ho mentre vaig llegint i no perdre’m.

Angelina em comentava ahir que amb el Köhler encara tindrem faena per a un parell de mesos més. Després ja passarem a altres materials d’exercicis i escales, com l’inevitable Czerny. Com ella diga. Per això és la professora.

Als pocs dies de començar les classes vaig arribar a la conclusió que sense poder practicar a casa els avanços serien extraordinàriament lents. Una hora a la setmana no permet grans progressos. Necessitaria un piano. I la millor opció seria un piano digital, amb el qual poder tocar amb auriculars i no molestar els veïns ni despertar el xiquet. Angelina, la meua professora, em va confessar ser una autèntica profana en digitals, perquè, lògicament, ella és més de piano acústic, així que vaig recórrer a Internet.

Des de fa alguns anys sóc usuari habitual de Guitarramania.com, un fantàstic fòrum sobre el món de la guitarra (i, secundàriament, altres instruments) conduït amb guant de seda pel meu amic i admirat Helio, i estava segur que hi devia haver llocs similars dedicats al piano: amb seccions de consultes, compravenda, intercanvi de partitures, etc. No vaig haver de buscar molt per a trobar-ne un parell: Pianoworld i Pianored.

Pianoworld és un impresionant fòrum bastant ben estructurat i amb un potent motor de cerca en el qual podem trobar pràcticament qualsevol cosa que busquem: des d’opinions sobre pianos fins a recomanacions sobre llibres, mètodes, partitures, professors, etc. Està en anglés, ja que és un fòrum nord-americà, i això pot representar un handicap per a qui no pot llegir en eixe idioma; però si l’anglés no és un problema, Pianoworld pot ser un recurs excel·lent per a qualsevol estudiant de piano, encara que un usuari europeu com jo ha de renunciar a algunes de les seues funcionalitats, perquè estan referides als EUA: professors, botigues, tècnics reparadors o afinadors de piano, etc.

Pianored és un fòrum en espanyol fet a l’Argentina molt més modest que Pianoworld. No està tan ben organitzat com aquell ni té un motor de cerca tan potent, però també pot ser una bona font de recursos. De tota manera, el fet de ser en castellà no impedeix que hàgem de renunciar també a algunes utilitats, perquè moltes d’elles estan referides a Llatinoamèrica. Un detall negatiu: l’excés de publicitat (fins i tot en els mateixos posts) resulta prou molest.

Ja tindré ocasió d’anar detallant ací les descobertes que faça en els seus fòrums.

Hui comença esta aventura meua en la bloggosfera. Feia algunes setmanes que em pegava voltes pel cap la idea de fer este blog, una bitàcola en la qual anar deixant plasmat el meu recorregut en l’aprenentatge del piano. Els últims dies els he dedicat a triar una plantilla que m’agradara, a reflexionar sobre l’estructura del blog, a estudiar les possibilitats que m’oferia WordPress, a pensar en una adreça que m’agradara (i que estiguera disponible, cosa difícil). I ací estem per fi.

Vaig posar els dits sobre un teclat per primera volta el 2 d’octubre del 2007, fa ara poc més d’un mes, el dia que vaig tindre la primera classe en l’escola-taller de música Castell Vermell. Aprofitant esta situació d’”inici absolut”, he pensat que podria estar bé reproduir en un blog tot este procés d’aprenentatge, juntament amb totes les descobertes que vaja fent al llarg del camí. Crec que la meua experiència pot servir per a ajudar o estimular a uns altres. Jugue amb l’avantatge de tindre alguns coneixements previs de teoria musical, i crec que això m’ajudarà a planificar amb certa persectiva les meues estratègies.

Com sol passar a molts guitarristes autodidactes, tinc importants llacunes en qüestions bàsiques de teoria musical que em limiten molt. Això ha provocat que cíclicament m’haja sentit estancat amb la guitarra i l’haja deixat de costat temporalment per avorriment. Em va costar una miqueta decidir-me, però finalment em vaig apuntar a classes de solfeig i teoria musical, perquè una de les coses que més trobe en falta és poder llegir música. I com que havia de triar un instrument per a “acompanyar” les classes, en un moment de gosadia (o temeritat) vaig triar el piano, que per alguna cosa és l’instrument per antonomàsia. Va ser una decisió una mica “accidental” però que estic molt content d’haver pres.