Tot recordant Oscar Peterson

Hui fa un any que va morir Oscar Peterson. Tenia 82 anys i més de 200 discos on apareix el seu nom, en qualitat de solista o bé com a sideman. Ha sigut un dels pianistes de jazz més prolífics i influents del segle XX, i de fet exercia el títol de “Maharajà” en la reialesa del jazz, títol que li va assignar el Duc per excel·lència, Duke Ellington.

Peterson, nascut a Mont-real, al Canadà, va començar a tocar el piano amb cinc anys només. De formació inicialment clàssica, prompte va ser seduït pel jazz tradicional, especialment pel ragtime i, sobretot, el boogie-woogie, estil que va treballar amb intensitat. Sent encara adolescent va rebre la decisiva influència d’Art Tatum, pianista que sempre va admirar i amb qui sovint alguns han comparat, encara que era tan gran el respecte que sentia per aquell que la simple comparació li feia eixir els colors (de fet, tot i que van arribar a tindre una bona amistat, Oscar sempre evitava tocar el piano en presència del gran Tatum). Va desenvolupar un fort sentit del swing i una gran habilitat per a tocar a molta velocitat, cosa que li va proporcionar una tècnica pròpia i ben definida que l’ha dotat d’un estil personal fàcilment reconeixible.

Les primeres classes

Hem començat les classes amb els 40 estudios infantiles de Louis Köhler (“el Köhler”), de l’editorial Boileau. Segons Angelina és un bon material per a començar perquè combina els exercicis a l’estil tradicional (tediosos per excel·lència) amb melodies més o menys boniques que fan la cosa més agradosa. La veritat és que de tant en tant s’agraeix un poc de “musicalitat” enmig de la monotonia del ritme de negra.

El Köhler és un material d’iniciació absoluta. Fins a l’exercici 23 no s’introdueix la clau de fa (els dos pentagrames estan en sol), i durant els 10 primers les dos mans es comporten de manera paral·lela, fent sempre les mateixes notes simultàniament. Ara mateix estic treballant els exercicis 17, 18 i 19: les dos mans segueixen els mateixos temps, però s’utilitzen dits diferents. La veritat és que l’exercici 17 m’està resultant un poc complicat: durant dos compassos les dos mans pugen i baixen en l’escala entre sol i re, però situant els punts d’inflexió en moments diferents. Puc tocar-ho “més o menys”, però em resulta totalment impossible fer-ho mentre vaig llegint i no perdre’m.

Angelina em comentava ahir que amb el Köhler encara tindrem faena per a un parell de mesos més. Després ja passarem a altres materials d’exercicis i escales, com l’inevitable Czerny. Com ella diga. Per això és la professora.