La primera peça

Fa cosa d’un mes Angelina em va comentar que el Taller de Música organitzava per a l’abril una matinal en la qual els alumnes de piano que volgueren tocarien una peça, i em va preguntar si jo estava diposat a eixir a tocar.

En un principi la idea em va fer una miqueta d’aprensió, ja que crec que este tipus d’actes estan pensats perquè els pares puguen enorgullir-se dels progressos dels fills davant del públic en general i de la família en particular; però en casos com el meu (i el del meu amic Ricardo, que enguany ha représ les classes de piano, també amb Angelina) serà al revés: seran els fills els que acudiran a veure els pares, més que amb orgull amb una mescla de diversió i estupor. En qualsevol cas, la idea és bona per a posar-se un poc les piles i treballar algun tema tenint present una fita de referència, i això sempre és constructiu.

Vaig aprofitar l’excusa per a plantejar a Angelina preparar una versió del Moon River de Henry Mancini que havia caigut en les meues mans a través de l’Ares. Es tracta d’una versió per a piano fàcil, apta per a mi, però prou completeta i equilibrada per a l’orella (si algú està interessat en la partitura, que me la demane per correu electrònic i amb molt de gust li l’enviaré). A Angelina li va semblar bé l’elecció i ràpidament em va donar algunes orientacions de digitació i algunes pautes de pràctica perquè començara a treballar. I en això estic ara. Tan prompte com puga gravar-ne una execució presentable la penjaré ací per a compartir-la.

PS: Per raons de treball tinc un poc aparcat este blog. Però això no vol dir que l’haja abandonat. El cas és que el poquet temps que em queda després d’atendre les meues obligacions familiars i laborals he de dedicar-lo a practicar amb el piano i el solfeig, que això té prioritat. A veure si passa esta època i puc dedicar més temps a escriure un poquet més ací.

En clau de fa

En les classes hem introduït ja la clau de fa. De moment és un embolic: quan ja començava a sentir-me una miqueta segur amb la de sol, ara van i m’ho mouen tot una tercera!

Sincerament, albergava la secreta esperança que Angelina em sorprendria amb algun “truquet” que m’ajudara a aprendre amb poc esforç la nova distribució de notes, però sembla que no hi ha truc que valga: toca aprendre-s’ho a pèl, a força de llegir i practicar. Com amb la de sol, vaja, però amb l’avantatge que ara resulta més senzill situar-se en el pentagrama perquè tens referències. En paraules d’Angelina, més o menys: “la clau de fa és com la de sol però comptant una tercera més”. És a dir, que la primera línia, en compte de mi, ara és sol, i la quinta línia ara és la (i no fa). En el gràfic es veu ben clarament com es distribueixen les notes en l’una i l’altra claus.

Anem soltant mans

Esta setmana he començat a “soltar mans” (és a dir, a tocar amb cada mà una línia diferent) i he descobert que m’està resultant prou més difícil del que em pensava. He estat tota la setmana encallat en un exercici en concret que m’està costant un horror de superar. L’exercici, el número 19 del Köhler, a primera vista no sembla dificultós: és un 3/4 amb negres exclusivament, amb progressions de tres elements en cada compàs. El problema és que, per primera volta, no hi ha ni simetria ni paral·lelisme entre una mà i l’altra, sinó que els canvis es produeixen entre dits diferents i en moments diferents per a cada mà. Això em trenca tots els esquemes adquirits fins ara, i per això em resulta tan dificultós. Ahir, després de dies practicant, al final vaig poder tocar-lo “més o menys bé”, però, això sí, amb l’ajuda del metrònom, que vaig haver de baixar fins a 80. I ni així vaig aconseguir tocar tot l’exercici d’una tirada sense cap error.

A pesar de tindre ja el piano a casa, esta setmana passada a penes he pogut practicar, perquè –quina casualitat!– m’ha entrat un volum considerable de treball que he de fer fora d’hores de faena, a casa, i això em limita molt el temps de pràctica. De fet, hi ha hagut més d’un dia que no he pogut posar un dit sobre les tecles (ni les del piano ni les de l’ordinador per a actualitzar este blog). Això, clar, ha influït perquè em costara més superar este exercici. Siga com siga, tinc la intuïció que l’exercici ja està ben enfilat i que entre hui i demà podré tocar-lo net i sense cap error.

Benvingut a casa!

Per fi, ahir dia 26 de novembre em va arribar el piano: un Kawai CN41 en color palissandre (rosenholz). Segons el correu de confirmació de Musik Produktiv, va eixir del seu magatzem el dia 14. Generalment envien els paquets per UPS, i solen tardar (segons diuen ells) uns 5 dies, però quan el paquet supera un determinat pes (30 kg) o volum utilitzen un altre sistema, que sol tardar entre 7 i 10 dies (en el meu cas, 12).

El piano em va arribar en un enorme paquet de 77 kg (cosa ben curiosa, perquè segons la fitxa tècnica “només” en pesa 54). Venia desmuntat en 5 peces: el cos del piano, les dos potes, la base dels pedals i el faldó. El muntatge és molt senzill, però resulta molt convenient que es faça entre dos persones. L’acabat de l’instrument està molt bé; només trobe en falta una millor resolució en la fixació del cable dels pedals al moble, que va per l’exterior del faldó des de la base fins a la part inferior del cos del piano. No els hauria costat gens haver fet una canaleta per on el cable anara encastat d’una forma més discreta. Com que tinc el piano contra una paret, en el meu cas no s’aprecia, però si no fóra així es veuria tot el cable per fora, i resultaria poc presentable estèticament. Els hauria costat ben poc rematar-ho bé.

Quin piano vull?

Davant la necessitat de disposar d’un piano per a poder practicar en casa em vaig llançar a un procés de reflexió en el qual no vaig voler posar-me cap limitació a priori: abans de poder decidir em convenia conèixer totes les possibilitats i, després, analitzar-ne pros i contres. Només tenia clara una cosa: havia de ser un piano digital (PD) amb les tecles contrapesades.

Primerament vaig visitar diferents botigues en línia per a anar definint trams de característiques i preus. Vaig buscar també ofertes de pianos usats, però prompte vaig comprovar que en el mercat de segona mà de PD és molt difícil trobar bones ocasions. Té la seua lògica, perquè el món de l’electrònica i la tecnologia evoluciona tan ràpid que qualsevol aparell electrònic en 3 o 4 anys és obsolet, de manera que el seu valor al cap d’algun temps, comparat amb els productes vigents en les botigues, està molt devaluat, i ningú vol vendre tan barat com correspondria.

Les primeres classes

Hem començat les classes amb els 40 estudios infantiles de Louis Köhler (“el Köhler”), de l’editorial Boileau. Segons Angelina és un bon material per a començar perquè combina els exercicis a l’estil tradicional (tediosos per excel·lència) amb melodies més o menys boniques que fan la cosa més agradosa. La veritat és que de tant en tant s’agraeix un poc de “musicalitat” enmig de la monotonia del ritme de negra.

El Köhler és un material d’iniciació absoluta. Fins a l’exercici 23 no s’introdueix la clau de fa (els dos pentagrames estan en sol), i durant els 10 primers les dos mans es comporten de manera paral·lela, fent sempre les mateixes notes simultàniament. Ara mateix estic treballant els exercicis 17, 18 i 19: les dos mans segueixen els mateixos temps, però s’utilitzen dits diferents. La veritat és que l’exercici 17 m’està resultant un poc complicat: durant dos compassos les dos mans pugen i baixen en l’escala entre sol i re, però situant els punts d’inflexió en moments diferents. Puc tocar-ho “més o menys”, però em resulta totalment impossible fer-ho mentre vaig llegint i no perdre’m.

Angelina em comentava ahir que amb el Köhler encara tindrem faena per a un parell de mesos més. Després ja passarem a altres materials d’exercicis i escales, com l’inevitable Czerny. Com ella diga. Per això és la professora.

Furgant per la web: els fòrums

Als pocs dies de començar les classes vaig arribar a la conclusió que sense poder practicar a casa els avanços serien extraordinàriament lents. Una hora a la setmana no permet grans progressos. Necessitaria un piano. I la millor opció seria un piano digital, amb el qual poder tocar amb auriculars i no molestar els veïns ni despertar el xiquet. Angelina, la meua professora, em va confessar ser una autèntica profana en digitals, perquè, lògicament, ella és més de piano acústic, així que vaig recórrer a Internet.

Des de fa alguns anys sóc usuari habitual de Guitarramania.com, un fantàstic fòrum sobre el món de la guitarra (i, secundàriament, altres instruments) conduït amb guant de seda pel meu amic i admirat Helio, i estava segur que hi devia haver llocs similars dedicats al piano: amb seccions de consultes, compravenda, intercanvi de partitures, etc. No vaig haver de buscar molt per a trobar-ne un parell: Pianoworld i Pianored.

Pianoworld és un impresionant fòrum bastant ben estructurat i amb un potent motor de cerca en el qual podem trobar pràcticament qualsevol cosa que busquem: des d’opinions sobre pianos fins a recomanacions sobre llibres, mètodes, partitures, professors, etc. Està en anglés, ja que és un fòrum nord-americà, i això pot representar un handicap per a qui no pot llegir en eixe idioma; però si l’anglés no és un problema, Pianoworld pot ser un recurs excel·lent per a qualsevol estudiant de piano, encara que un usuari europeu com jo ha de renunciar a algunes de les seues funcionalitats, perquè estan referides als EUA: professors, botigues, tècnics reparadors o afinadors de piano, etc.

Pianored és un fòrum en espanyol fet a l’Argentina molt més modest que Pianoworld. No està tan ben organitzat com aquell ni té un motor de cerca tan potent, però també pot ser una bona font de recursos. De tota manera, el fet de ser en castellà no impedeix que hàgem de renunciar també a algunes utilitats, perquè moltes d’elles estan referides a Llatinoamèrica. Un detall negatiu: l’excés de publicitat (fins i tot en els mateixos posts) resulta prou molest.

Ja tindré ocasió d’anar detallant ací les descobertes que faça en els seus fòrums.

Ça commence aujourd’hui

Hui comença esta aventura meua en la bloggosfera. Feia algunes setmanes que em pegava voltes pel cap la idea de fer este blog, una bitàcola en la qual anar deixant plasmat el meu recorregut en l’aprenentatge del piano. Els últims dies els he dedicat a triar una plantilla que m’agradara, a reflexionar sobre l’estructura del blog, a estudiar les possibilitats que m’oferia WordPress, a pensar en una adreça que m’agradara (i que estiguera disponible, cosa difícil). I ací estem per fi.

Vaig posar els dits sobre un teclat per primera volta el 2 d’octubre del 2007, fa ara poc més d’un mes, el dia que vaig tindre la primera classe en l’escola-taller de música Castell Vermell. Aprofitant esta situació d’”inici absolut”, he pensat que podria estar bé reproduir en un blog tot este procés d’aprenentatge, juntament amb totes les descobertes que vaja fent al llarg del camí. Crec que la meua experiència pot servir per a ajudar o estimular a uns altres. Jugue amb l’avantatge de tindre alguns coneixements previs de teoria musical, i crec que això m’ajudarà a planificar amb certa persectiva les meues estratègies.

Com sol passar a molts guitarristes autodidactes, tinc importants llacunes en qüestions bàsiques de teoria musical que em limiten molt. Això ha provocat que cíclicament m’haja sentit estancat amb la guitarra i l’haja deixat de costat temporalment per avorriment. Em va costar una miqueta decidir-me, però finalment em vaig apuntar a classes de solfeig i teoria musical, perquè una de les coses que més trobe en falta és poder llegir música. I com que havia de triar un instrument per a “acompanyar” les classes, en un moment de gosadia (o temeritat) vaig triar el piano, que per alguna cosa és l’instrument per antonomàsia. Va ser una decisió una mica “accidental” però que estic molt content d’haver pres.