Tot recordant Oscar Peterson

Hui fa un any que va morir Oscar Peterson. Tenia 82 anys i més de 200 discos on apareix el seu nom, en qualitat de solista o bé com a sideman. Ha sigut un dels pianistes de jazz més prolífics i influents del segle XX, i de fet exercia el títol de “Maharajà” en la reialesa del jazz, títol que li va assignar el Duc per excel·lència, Duke Ellington.

Peterson, nascut a Mont-real, al Canadà, va començar a tocar el piano amb cinc anys només. De formació inicialment clàssica, prompte va ser seduït pel jazz tradicional, especialment pel ragtime i, sobretot, el boogie-woogie, estil que va treballar amb intensitat. Sent encara adolescent va rebre la decisiva influència d’Art Tatum, pianista que sempre va admirar i amb qui sovint alguns han comparat, encara que era tan gran el respecte que sentia per aquell que la simple comparació li feia eixir els colors (de fet, tot i que van arribar a tindre una bona amistat, Oscar sempre evitava tocar el piano en presència del gran Tatum). Va desenvolupar un fort sentit del swing i una gran habilitat per a tocar a molta velocitat, cosa que li va proporcionar una tècnica pròpia i ben definida que l’ha dotat d’un estil personal fàcilment reconeixible.

Benvingut a casa!

Per fi, ahir dia 26 de novembre em va arribar el piano: un Kawai CN41 en color palissandre (rosenholz). Segons el correu de confirmació de Musik Produktiv, va eixir del seu magatzem el dia 14. Generalment envien els paquets per UPS, i solen tardar (segons diuen ells) uns 5 dies, però quan el paquet supera un determinat pes (30 kg) o volum utilitzen un altre sistema, que sol tardar entre 7 i 10 dies (en el meu cas, 12).

El piano em va arribar en un enorme paquet de 77 kg (cosa ben curiosa, perquè segons la fitxa tècnica “només” en pesa 54). Venia desmuntat en 5 peces: el cos del piano, les dos potes, la base dels pedals i el faldó. El muntatge és molt senzill, però resulta molt convenient que es faça entre dos persones. L’acabat de l’instrument està molt bé; només trobe en falta una millor resolució en la fixació del cable dels pedals al moble, que va per l’exterior del faldó des de la base fins a la part inferior del cos del piano. No els hauria costat gens haver fet una canaleta per on el cable anara encastat d’una forma més discreta. Com que tinc el piano contra una paret, en el meu cas no s’aprecia, però si no fóra així es veuria tot el cable per fora, i resultaria poc presentable estèticament. Els hauria costat ben poc rematar-ho bé.

Quin piano vull?

Davant la necessitat de disposar d’un piano per a poder practicar en casa em vaig llançar a un procés de reflexió en el qual no vaig voler posar-me cap limitació a priori: abans de poder decidir em convenia conèixer totes les possibilitats i, després, analitzar-ne pros i contres. Només tenia clara una cosa: havia de ser un piano digital (PD) amb les tecles contrapesades.

Primerament vaig visitar diferents botigues en línia per a anar definint trams de característiques i preus. Vaig buscar també ofertes de pianos usats, però prompte vaig comprovar que en el mercat de segona mà de PD és molt difícil trobar bones ocasions. Té la seua lògica, perquè el món de l’electrònica i la tecnologia evoluciona tan ràpid que qualsevol aparell electrònic en 3 o 4 anys és obsolet, de manera que el seu valor al cap d’algun temps, comparat amb els productes vigents en les botigues, està molt devaluat, i ningú vol vendre tan barat com correspondria.