Hui fa un any que va morir Oscar Peterson. Tenia 82 anys i més de 200 discos on apareix el seu nom, en qualitat de solista o bé com a sideman. Ha sigut un dels pianistes de jazz més prolífics i influents del segle XX, i de fet exercia el títol de “Maharajà” en la reialesa del jazz, títol que li va assignar el Duc per excel·lència, Duke Ellington.
Peterson, nascut a Mont-real, al Canadà, va començar a tocar el piano amb cinc anys només. De formació inicialment clàssica, prompte va ser seduït pel jazz tradicional, especialment pel ragtime i, sobretot, el boogie-woogie, estil que va treballar amb intensitat. Sent encara adolescent va rebre la decisiva influència d’Art Tatum, pianista que sempre va admirar i amb qui sovint alguns han comparat, encara que era tan gran el respecte que sentia per aquell que la simple comparació li feia eixir els colors (de fet, tot i que van arribar a tindre una bona amistat, Oscar sempre evitava tocar el piano en presència del gran Tatum). Va desenvolupar un fort sentit del swing i una gran habilitat per a tocar a molta velocitat, cosa que li va proporcionar una tècnica pròpia i ben definida que l’ha dotat d’un estil personal fàcilment reconeixible.
Alguns li han criticat una certa tendència a l’exhibicionisme, tant pel que fa a la profusió de notes en les seues execucions com per l’extensió de la seua obra gravada. Siga com siga, és un pianista molt interessant que ha creat escola i que ha deixat darrere una caterva d’imitadors i aprenents que sempre el tindran com a model. I és que no solament ens ha llegat una enorme quantitat de discos gravats, sinó també una extensa obra impresa amb transcripcions de les seues obres i material didàctic divers, com els llibres d’exercicis i estudis d’iniciació a l’estudi del piano de jazz que porten per títol Jazz For the Young Pianist, molt recomanables, que es poden adquirir en llibreries en línia (recomane The Book Depository: molt bons preus i enviament gratuït a tot el món!) o en les “alforges” del proveïdor habitual.
Escolteu Oscar Peterson i disfruteu de la màgia d’este músic sensacional. Vos propose un vídeo amb un fantàstic duet de Peterson i el gran Count Basie, un altre “noble” del jazz, en un tema titulat Slow Blues, on podreu comprovar que Peterson no solament era un pianista vertiginós, sinó que també era capaç de tocar moderadament i amb molt feeling sense abandonar el seu estil. És un tema a quatre mans, però la grandesa dels dos músics (entesa ara com a “envergadura”) va aconsellar encaixar, cara a cara, dos pianos de cua. L’efecte, convindreu amb mi, és impressionant. (Per cert, fixeu-vos en la cara de Basie en el minut 1.14!)
I si voleu veure en acció el Peterson més exuberant, no vos perdeu el vídeo següent:
◊◊◊
Descanse en pau.
