Davant la necessitat de disposar d’un piano per a poder practicar en casa em vaig llançar a un procés de reflexió en el qual no vaig voler posar-me cap limitació a priori: abans de poder decidir em convenia conèixer totes les possibilitats i, després, analitzar-ne pros i contres. Només tenia clara una cosa: havia de ser un piano digital (PD) amb les tecles contrapesades.
Primerament vaig visitar diferents botigues en línia per a anar definint trams de característiques i preus. Vaig buscar també ofertes de pianos usats, però prompte vaig comprovar que en el mercat de segona mà de PD és molt difícil trobar bones ocasions. Té la seua lògica, perquè el món de l’electrònica i la tecnologia evoluciona tan ràpid que qualsevol aparell electrònic en 3 o 4 anys és obsolet, de manera que el seu valor al cap d’algun temps, comparat amb els productes vigents en les botigues, està molt devaluat, i ningú vol vendre tan barat com correspondria. Llevat que un vaja molt condicionat pel pressupost, hui no ix a compte comprar, per exemple, un piano amb disquetera (quan ja ni els ordinadors en porten) si per 200 euros més tens el mateix model millorat i amb dos ports USB. A més hi ha una altra qüestió: algunes botigues en línia (d’Alemanya: Musik Produktiv, Music Store, Thomann, etc.; de França: Woodbrass; o d’Espanya: Casa Tejera) ofereixen preus de fins a un 30% més barat que en les botigues físiques de per ací, de manera que fàcilment hi pots trobar pianos digitals nous a un preu igual o inferior a uns altres de segona mà comprats fa un parell d’anys en una botiga física.
Amb una idea aproximada del que volia, vaig visitar la botiga que Klavier té a Alacant. Em va atendre fantàsticament un tal Víctor, un trompetista argentí que, la veritat, feia meravelles amb els teclats. Víctor em va llevar del cap la idea del Casio AP-500 que m’havia seduït. Més o menys em va dir que si volia un instrument musical i no un joguet havia d’optar per un Kawai, un Roland o un Yamaha. Em va recomanar dos models que tenia en exposició i que vaig poder provar: un Kawai CN3 i un Roland HP-107e. Vaig eixir de la botiga molt content pel tracte i la informació rebuts i convençut que el millor seria comprar-los el piano a ells.
Amb les referències obtingudes de la visita a Klavier em vaig cabussar en diferents pàgines i fòrums d’Internet, principalment els de Pianoworld, cosa que em va permetre fer tres descobriments:
- Yamaha té fama de reproduir amb més fidelitat que altres marques el so d’un piano acústic, però Kawai és la que té més bona reputació pel que fa al tacte i l’acció. Jo en principi estic més interessat en una “bona acció” que en un “bon so”, així que em vaig inclinar pel Kawai.
- El CN3 que m’oferien en Klavier és ja un model descatalogat, perquè fa alguns mesos Kawai va renovar tota la sèrie CN amb els models CN21, CN 31 i CN41, que substituïen els anteriors CN2, CN3 i CN4, respectivament.
- Comprant-lo en Musik Produktiv, Thomann o Music Store puc estalviar-me uns 500-600 euros. Gràcies a això, pel preu del CN3 en Klavier podia optar per un CN41 per Internet, un model amb unes prestacions molt superiors.
La veritat, no m’importaria pagar 100 o 150 euros més per comprar-la en una botiga física i pròxima, però la diferència era massa gran. Així que, a pesar de la simpatia i l’agraïment que sentia per Víctor, vaig decidir comprar el piano per Internet. I el passat 22 d’octubre vaig formalitzar la comanda d’un Kawai CN41. Però això és una altra història que contaré en una altra ocasió.
